Llums i ombres de les consultes

Article publicat al diari "El Punt" el 17/04/2011

Som federalistes. Per això, amb tota probabilitat, si la gènesi de l'univers s'estigués culminant ara mateix d'acord a la literalitat del bell mite bíblic; i si a propòsit de Catalunya, l'Artífex ens demanés el parer sobre l'acabat final de la seva obra, la gent del Col·lectiu Socialista Penedès - Catalunya seríem partidaris d'una Catalunya plenament sobirana. Del tot lliure, sí, però amb una irrefrenable voluntat d'imbricar-se amb les nacions veïnes en un entramat de relacions ben espès; d'interdependències igualitàries, amistoses i cooperatives. Si és tractés de crear un país ex novo el voldríem sobirà i associat intensament amb els pobles d'Espanya i d'Europa.

Però el nostre país no és pas un no-res en espera dels seu big bang. Catalunya ja és. I ve de lluny. Del seu mil·lenari esdevenir en la història n'ha resultat el seu (el nostre) present concret, i d'aquest en resultarà el seu futur immediat. Catalunya és una realitat evolutiva. Un procés. Per això creiem que la major o menor plenitud nacional que assolim en el futur dependrà de la nostra traça –d'aquest present estant– per formular, concertar i operar una successió d'horitzons de llibertat plausibles i possibles, congruents amb les oportunitats i les limitacions de cada moment. Dependrà de si afinem a sospesar la correlació de forces en temps real, i si estem encertats a l'hora d'administrar les que ens són favorables.

No creiem, doncs, que la plenitud nacional de Catalunya s'esdevingui per un acte germinal exprés (un referèndum per a l'autodeterminació), sinó, per contra, d'una successió d'avenços en política interior i en política exterior (destacadament, els relatius a la gestió encertada de les relacions amb els altres pobles d'Espanya; sobretot, amb els altres països catalans que integren l'Estat espanyol: els germans de nació, amb què ens cal procurar, tant com sigui possible, un millor acompassament i relligament, potser no gaire compatible amb el “nosaltres sols” independentista).

El nostre Col·lectiu, per això, no s'entusiasma davant les consultes per la independència. Però tampoc les dimonitza, malgrat estiguin farcides de llicències democràtiques que les invaliden com l'assaig general d'alguna cosa pretesament substantiva: l'absència d'una autoritat electoral, neutra, imparcial i legitimada –ni que sigui només moralment–; l'exclusió d'algunes preferències possibles del ventall d'opcions de vot (tal vegada les majoritàries avui); la laxitud en el control de la identitat dels votants i de la garantia del secret del vot; l'absència d'una fiscalització plural dels recomptes... Tot plegat les confereix un cert aire no tant de procés electiu homologable com de performance d'agitació i propaganda –agitprop– independentista. Enginyós, truculent, i, al capdavall, prou reeixit.

Tanmateix –ho reiterem– no ens neguitegen aquestes representacions, ni ens indignen. Com en tota representació, el que s'esdevé a les consultes és fictici. Però, com en les millors obres, s'hi concita alguna veritat de molta importància. Les consultes per a la independència són pura ficció, però constitueixen una bona al·legoria del dret dels catalans i les catalanes a escollir Estat.

Per al nostre Col·lectiu federalista, és una obvietat que Catalunya és una nació, i que les nacions tenen dret a triar el seu Estat –semblantment a com les persones tenen dret a triar el seu estat–. Així, tot i que no ens engresquen especialment, ens agrada d'aquestes consultes que facin patent que la relació estreta i cooperativa amb els pobles d'Espanya no pot de ser-nos imposada en cap cas, sinó que ha de ser el resultat del diàleg incondicionat i de la mutualitat lliurement concertada.

Així mateix, destaquem en positiu la doble denúncia que contenen implícita. D'una banda, posen d'evidència –per no dir l'anticatalanisme repatani de l'Estat–, almenys, la deixadesa de tots els seus poders (els fàctics i el judicial, a més del legislatiu i l'executiu) en relació amb les obligacions que deriven del seu caràcter plurinacional. Si aquest Estat se sentís concernit en l'enfortiment nacional de Catalunya, si ho entomés com un deure natural, propi i inexcusable, aquestes consultes no s'haurien produït o transcorrerien entre la indiferència general.

D'altra banda, posen de manifest que els partits catalans ometen el deure d'expressar de forma clara i concreta la seva proposta de construcció nacional... si en tenen. En ocultar-la o emmascarar-la com solen fer –destacadament CiU–, impossibiliten que cada elecció democràtica ordinària (de representants al Parlament Europeu, al Congrés i el Senat de l'Estat, al Parlament de Catalunya o a les corporacions municipals) constitueixi un genuí acte d'autodeterminació. Quina altra cosa és, sinó, una elecció? Un 14 d'abril de fa 80 anys, unes eleccions municipals van fer caure la monarquia d'Alfonso XIII per erigir la Segona República espanyola! La democràcia representativa –que tantíssim ens ha costat d'obtenir– ja ve prou equipada de sèrie; com menys gadgets li afegim, millor funcionarà.

El nostre Col·lectiu té un fort accent camperol, però no ve de l'hort. Som federalistes passats per la sentència anticatalana del Tribunal Constitucional. O sigui, persistents, però escamats, avaluatius i, si fos el cas, disposats a retractar-nos i defensar altres vies per a Catalunya. Tot i els frustrantsinterruptus, però, quant a la construcció nacional de Catalunya, no som creacionistes –com potser en siguin els promotors de les consultes per a la independència–. Som, a pesar de tot i ara per ara, evolucionistes. Gradualistes, que se'n deia en el Noucentisme. Partidaris d'omplir la pica de la plenitud nacional de Catalunya de mica en mica. A goteig o a doll, segons s'escaigui. A condició, però, i això és irrenunciable, que no passi dia sense que, com diria Carner, “no tremoli i s'irisi una nova tènue gota a l'aire clar i no caigui efectivament dins la pica”. I si no, no.

(*) Corrent d'opinió de signe catalanista i penedesista, formada per alcaldes, regidors i dirigents del PSC de l'Alt Penedès.