XII Congrés del PSC
Declaració del Col.lectiu Socialista PenedèsCatalunya
En els propers dies es dil.lucidarà si el poble de Catalunya podrà comptar amb el primer partit d’esquerres del país per construir una proposta nacional, social i organitzativa que articuli políticament la seva conquesta del futur. Si el PSC tindrà la voluntat, la capacitat i l’energia d’esdevenir força motriu del seu avenç en el sentit del progrés, la llibertat, la justícia i l’igualtat, en els temps adversos que ens toca viure, definits per l’empobriment massiu fruit del desgavell neo-liberal, i per l’involució en la desenvolupament de l’Estat plurinacional, exemplificada en la sentència del Constitucional contra l’Estatut de Catalunya.
Caldrà, per reeixir, que el PSC corregeixi en aquest XII Congrés, la seva deriva cap a l’acomodament a un statu quo socialment i nacionalment insatisfactoris; acomodament que li hagi estat severament reprovat per la ciutadania en 3 que eleccions consecutives, que culminen trenta anys de fracassos en les eleccions a les institucions pròpies de Catalunya, amb les úniques excepcions degudes al lideratge de Pasqual Maragall..
Només el maragallisme, de catalanitat rotunda, desacomplexada i vindicativa, ha massissat la congènitament dèbil proposta política d’un PSC, deslocalitzada, de tant equidistant; desdibuixada, de tan transversal; volàtil, de tan possibilista; inaudible, de tan prudent.
El federalisme -quan no és una aposta per la convivència igualitària amb els pobles veïns des de la consciència que el poble català constitueix una nació (i, com a tal, una col·lectivitat amb dret a decidir sobre el seu futur)- és sols un eufemisme del conformisme nacional.
La denominació de partit d’esquerres -si no se sustenta en el reconeixement de les injustícies incrustades en les desigualtats socials- és només un buit dandisme intel·lectual.
L’estímul a l’iniciativa privada –si no s’insereix en una estratègia consensuada de progrés col·lectiu- és simple preàmbul a “l’exaltació barroca del diner” (R. Obiols).
La defensa de l’Estat del Benestar és tan sols retòrica inútil, quan s’invoca ometent que el seu sosteniment bàsic ha de ser la tributació del Capital (a canvi de l’hivernació del secular programa col.lectivitzador de l’obrerisme, però no pas del desmantellament del sector públic!).
L’empobriment electoral del PSC és la conseqüència del seu buidat ideològic, des del punt de vista nacional i social. Els seus pocs vots són el magre fruit de no ser prou PSC.
El Col.lectiu Socialista PenedèsCatalunya –que considerem absolutament imprescindible un gir maragallista del PSC- donarem suport a l’Àngel Ros perquè assumeixi les regnes del partit en aquest XII Congrés, en la convicció que és qui millor encarna avui d’aquest tarannà polític que va aconseguir relligar el partit amb el poble de Catalunya, en l’etapa més fructífera del PSC. Amb el nostre modest suport, tanmateix, li reclamem, però, tan fraternalment com fermament, un acord amb Joan Ignasi Elena, que ha aportat a aquest procés pre-congressual l’empenta programàtica que, dissortadament, és tan poc freqüent en el nostre partit, i que, des del nostre punt de vista, el converteixen en una persona també imprescindible en la nova etapa històrica del PSC i de Catalunya.
A tots dos, els animem a unir-se en front les altres opcions i a resistir la temptació de cap aliança que desnaturalitzi el caràcter genuïnament alternatiu de la seva proposta socialista. A oferir-se junts a les delegacions de la gent socialista de Catalunya, per guanyar el Congrés, o si fos el cas, per mantenir-se com una lleial alternativa diferenciada en els òrgans representatius del partit.
Penedès-Garraf, 14 de desembre de 2011
